Tornar a l'índex d'exàmens Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Comunitat: Comunitat Valenciana
Convocatòria: Juny de 2003
Modalitat: LOGSE - Totes
Exercici: 1r Exercici
Assignatura: Història
Obligatorietat: Obligatòria
Durada: 90 minuts
Barem: Redacteu un text sobre un dels temes del programa d'Història a partir de l'anàlisi de les fonts d'informació incloses en la proposta d'examen. Recordeu que la redacció haurà d'integrar els coneixements de l'alumne sobre el tema corresponent i la informació facilitada.

L'alumne haurà de triar una de les dues opcions proposades (A o B).

La valoració de la redacció és sobre 10.

Primera opció (A)

Font 1: Selecció d'articles de la Constitució Espanyola de 1876. (Traducció).

Art. 18è. La potestat de fer les lleis resideix en les Corts, amb el rei.

Art. 19è. Les Corts estan compostes pels cossos que legislen, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.

Art. 20è. El Senat està compost:

1r. Per senadors per dret propi.
2n. Per senadors vitalicis nomenats per la Corona.
3r. Per senadors elegits per les corporacions de l'Estat i els majors contribuents en la manera que determine la llei.

El nombre de senadors per dret propi i vitalicis no podrà excedir els cent vuitanta. Aquest serà el nombre de senadors electius

{...}

Art. 28è. Els diputats s'elegiran i podran ser reelegits indefinidament pel mètode que determine la llei.

Art. 32é {...} Correspon al rei convocar-les {les Corts}, suspendre'n i tancar-ne les sessions i disoldre'n simultàniament o separadament la part electiva {de les Corts}

{...}

Art. 51è. El rei sanciona i promulga les lleis{...}

Art. 75è. Uns mateixos codis regiran en tota la monarquia {...}. En aquests no s'establirà més que un sol fur per a tots els espanyols.

Font 2: LACOMBA AVELLÁN, Juan Antonio (1970): La crisis española de 1917, Madrid, Ciencia Nueva, p. 15 i 16. (Traducció).

Espanya, esquerdada, es va trencar; les convulsions econòmiques van consolidar una crisi social latent; burguesia i proletaritat van quedar com a móns antagonics. Les classes conservadores van radicalitzar la seua postura cap a una reacció violenta; amb una consciència política ja formada, els revolucionaris es van llançar obertament a la conquista del poder. La crisi social va desembocar en una crisi política i el país va viure la seua primera gran sotragada revolucionària {...}. L'any 1917 va poder ser el de la fi de la monarquia; aquesta es va salvar, encara que només aparentment.


Segona opció (B)

Font 1: Discurs de Manuel Azaña davant de l'Assamblea del Partido de Acción Republicana, 28 de març de 1932, en M.AZAÑA, obras completas, t.II, Mèxic, Oasis, 1966-1968, p.223-229. (Traducció)

Després del triomf de la nació sobre els seus tirans, després de l'esforç de l'esperit per recobrar la llibertat perdua, el nostre partit s'enorgulleix d'haver contribuït a aquest triomf i manté alçada la bandera de la llibertat i de la República, que és avui la bandera de la Pàtria {...}. Parlar de política de partits no és cap demèrit; parlar de política de partits no és el contrari d'una política nacional. {..} Allò que ès nacional és de tots, pero definir l'interés nacional en cada cas depèn del judici del partit. Ningú no té el monopoli d'allò que és nacional i patriòtic. {...} Hi ha una tradició popular republicana, alliberadora, en l'esperit espanyol, i sobretot en l'esperit castellà, i volem reivindicar-la, posar-la en peu i engrandir-la. És, per tant, la República, per a nosaltres, la represa d'una gran tradició espanyola, d'una tradició liberal, d'una tradició popular.{...}

La República, per a nosaltres, amb aquests valors nacionals populars, no pot ser mes que una democràcia regida amb humanitat {...}. Qualssevol que siguen ara les crisis per les quals travessa aquest consepte polític i els assajos que s'hagen fet, estem fermament adherits a la fórmula democràtica, que, amb tots els seus inconvenients, es l'única forma acceptable per a regir el país amb justicia i llibertat{...}. Son demòcrates i, pel fet de ser-ho, tenim una regla segura: la llei. La llei! La llei té dues cares. D'una banda és una norma obligatòria per a tots els ciutadans; però també és un instrument de govern, i es governa amb la llei, amb el Parlament.

Font 2: Discurs de José Antonio Primo de Rivera al Teatro de la Comedia de Madrid, 29 d'octubre de 1933, en S.G.PAYNE, Falange. Historia des fscismo español, Madrid, Sarpe, 1985, p. 60. (Traducció).

Heus ací el que exigeix el nostre sentit total de la Pàtria i de l'Estat que ha de servir-la: que tots els pobles d'Espanya, per diversos que siguen, se senten harmonitzats en una irrevocable unitat de destí. Que desapareguen els partits polítics. {...}. Volem menys xarrameca liberal i més respecte a la llibertat profunda de l'home. Perquè només es respecta la llibertat de condemnar-se i de salvar-se. Només quan l'home es concebut així, es pot dir que es respecta de veres la seua llibertat, i més encara si aquesta llibertat es conjuga, com nosaltres pretenem, en un sistema d'autoritat, de jerarquia i d'ordre. {...} Volem, finlament, que si aixó cal aconseguir-ho en algún cas per la violència, no ens detinguem davant de la violència. {...} Bé està, sí, la dialéctica com a primer instrument de comuincació. Però no hi ha més dialèctica admisible que la dialectica dels punys i de les pistoles quan s'ofèn la justícia o la Pàtria.

Última modificació d'aquesta pàgina: 26 de febrer de 2004